Érem només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblen unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet només són una presó on cadascuna de nostraltres està tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d'aquest dos satèl·lits nostres es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l'una a l'altra. Però això passaria només durant un moment brevíssim. L'instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no-res.
